Normativa i bones pràctiques
per àmbits

Retolació i cartells

Rètols i cartells exteriors i interiors, senyalitzacions, avisos escrits, rètols de seccions, rètols de preu, cartells d’ofertes, horaris, taulells d’anuncis…

Les obligacions de la normativa

A Catalunya les senyalitzacions i els cartells i rètols de caràcter fix dels establiments comercials han de figurar com a mínim en català, així com els rètols de preus dels productes (article 32.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística i l’article 128-1.2 i 211-5.1 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya).

Així s’entén que els rètols d’activitat (com per exemple el rètol extern que ens indica el tipus d’establiment: joieria, restaurant, mobles, viatges…), com les llistes de preus i de serveis, les senyalitzacions, les indicacions (entrada i sortida, horaris, indicacions de seccions…) i tota la resta de senyalització fixa (no s’inclouen, doncs, cartells temporals, com la publicitat de temporada) han de ser com a mínim en català. Dins d’aquesta obligatorietat també s’inclouen els rètols d’informació del producte, aquells que se situen al costat del producte i n’indiquen les característiques i el preu.

Evidentment l’obligatorietat no afecta el nom de l’establiment, ja que aquest és una marca. Així, hi pot haver un rètol d’identificació amb una part genèrica (Restaurant italià) i una altra d’específica (Trastevere). La llei només afecta la part genèrica del nom de l’establiment. 

Quan parlem de senyalitzacions també s’inclouen els rètols de seguretat, bé siguin les informacions de sortida d’emergència, d’ús d’una mànega d’incendis o d’un extintor.

També han d’estar disponibles, com a mínim, en català totes aquelles informacions de caràcter fix adreçades als treballadors com ara les instruccions o les indicacions als vestidors o lavabos (article 36.4 de la Llei 1/1998 de política lingüística).

Hi ha obligacions diverses també en d’altres territoris de parla catalana:

• Andorra: la llei andorrana va més enllà, i no només és obligatòria la retolació en català en els cartells fixos, sinó també en la resta i de manera preeminent Així ho estableix l’article 15 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del Principat d’Andorra i la Llei 12/2013 del comerç. (article 15 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del Principat d’Andorra).

Propostes per a una bona pràctica

• Més enllà d’allò que estableix la llei, una bona pràctica en l’ús del català és que tots els cartells (fixos, variables, estacionals o, fins i tot, els avisos puntuals o plafons lluminosos d’anuncis i d’informació) siguin com a mínim en català.
• Si emprem retolació o cartells bilingües o plurilingües, o bé doble o triple retolació o cartells en diverses llengües, procurarem sempre que el català hi aparegui en primer lloc i/o de forma preeminent. És important emprar la lògica i els criteris d’oficialitat com a llengua pròpia de manera que puguem fer útil el principi de subsidiarietat, segons el qual allò que es pugui indicar amb la llengua local no cal repetir-ho de manera redundant quan l’emprem al costat d’altres llengües si ja és àmpliament entès.

Publicitat

A la via pública, mitjans de comunicació escrits, mitjans radiofònics, televisions, webs, publicitat a la bústia…

Les obligacions de la normativa

Cal que la publicitat sigui en català si es tracta d’una invitació a comprar: un document, catàleg, prospecte, anunci…, on apareix sempre el preu del producte (Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya, especificat tant en la definició d’invitació a comprar com a l’article 128.1.2; i article 32.2 de la Llei 1/1998 de política lingüística).

Si l’administració local així ho ha establert també caldrà fer en català tota la publicitat a la via pública. Segons els respectius reglaments municipals la publicitat en català a la via pública pot ser o no obligatòria, o obligatòria segons els formats publicitaris. Aquesta reglamentació es desprèn arran de l’aplicació de l’article 35.2 de la Llei de política lingüística. Cal, doncs, que l’empresa estigui especialment assabentada de les normatives municipals per tal d’acomplir la llei.

Hi ha obligacions diverses també en d’altres territoris de parla catalana:

• Andorra: cal fer tota la publicitat en català, oral i escrita, quan aquesta es difon o es distribueix dins d’Andorra. Tota la publicitat comercial, els cartells, propaganda, prospectes, catàlegs, trameses publicitàries, anuncis -tant orals com escrits-, cal que siguin en català. En lloc secundari poden utilitzar-se expressions en altres llengües, sempre que ocupin una superfície inferior al redactat en català (article 15 de la Llei d’ordenació d’ús de la llengua oficial del 2000).

Propostes per a una bona pràctica

Més enllà d’allò que preveu la legislació:

• Una bona pràctica en la publicitat a la via pública és emprar sempre, almenys, el català. Fins i tot, tenint en compte que el contingut del text publicitari generalment és senzill, podem optar per només fer-ho en català, cosa que no plantejarà cap problema de comprensió al receptor. 
• En els casos dels fullets, catàlegs i prospectes a les bústies o establiments, si només es difonen a l’àrea lingüística catalana és recomanable fer-los en català, mentre que si es reparteixen també en d’altres àrees lingüístiques, en podem fer versions diferenciades o plurilingües, però en cap cas s’ha d’eliminar la versió catalana. 
• En relació amb la publicitat als mitjans de comunicació, la presència parcial o total del català del mitjà de comunicació serà un bon indicador per saber la conveniència d’emprar el català. No obstant això, encara que el mitjà sigui en una altra llengua, si els lectors resideixen dins l’àrea lingüística catalana, l’ús del català pot arribar a crear una percepció clarament positiva i de proximitat al consumidor.

Catàlegs i fullets de promoció

I altres productes de promoció i d’invitació a comprar

Les obligacions de la normativa

Els establiments comercials han de disposar dels catàlegs i fullets de distribució en català, així com la resta de productes de promoció sempre que es tracti d’una invitació a comprar, és a dir, si hi apareix el preu del producte (Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya a l’article 128-1.2, i l’article 32.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística).

Segons el mateix Codi de consum, «una invitació a comprar és: qualsevol comunicació comercial que indica les característiques del bé o servei i el seu preu, i que permet a la persona consumidora d’adquirir-lo».

Hi ha obligacions diverses també en d’altres territoris de parla catalana:

• Andorra: pel que fa a la llei andorrana, és molt més general i abasta qualsevol catàleg i fullet, que ha de ser en català (article 15 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 2000).
  

Propostes per a una bona pràctica

Més enllà d’allò que preveu la legislació:

• Caldria disposar de tots els fullets i catàlegs en català, fins i tot en el cas en què no aparegui el preu del producte, sempre que vagin destinats a les persones consumidores. 
• Quan el document d’oferta de servei s’exposa o es distribueix al mateix establiment podem optar per fer una única versió en català o fer una versió bilingüe. Evitarem fer dues versions o més en diferents llengües segons els tipus de clients. En tot cas, serem ben curosos que la versió catalana exposada sigui de fàcil adquisició i que en cap cas el client l’hagi de demanar o fins i tot que en desconegui l’existència respecte a les altres versions. Pel que fa a les versions bilingües o plurilingües, procurarem que el català hi figuri en primer lloc o de forma preeminent. 
• En el cas d’una distribució domiciliària, cal ser curosos de distribuir sempre la versió catalana, llevat que el client ens hagi indicat el contrari i nosaltres la tinguem. Si volem fer una altra versió, podem demanar al client la versió que desitja rebre, abans de l’enviament o bé enviar en una primera tongada la versió catalana oferint-nos de tramitar-li una altra versió si així ens ho comunica.

Megafonia

Les obligacions de la normativa

Els establiments comercials que ofereixin serveis públics com ara els de transports, subministraments o comunicacions han de fer servir, almenys, el català en les comunicacions per megafonia (article 31.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística).

En cas d’incompliment cal aplicar el règim sancionador previst a la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya.

Hi ha obligacions diverses també en d’altres territoris de parla catalana:

• Andorra: a Andorra tota la megafonia dels establiments comercials oberts al públic ha de ser en català, llevat del cas que sigui un missatge de relacions internes adreçat a un grup lingüístic determinat diferent al català (article 21 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 2000)
  

Propostes per a una bona pràctica

Una bona pràctica és que totes les informacions que es donen per megafonia a l’establiment comercial siguin com a mínim en català i com a llengua primera. Tot i així, es poden distingir tres tipus de missatges que es poden donar per aquest mitjà:

• Missatges generalistes destinats a tots els clients o usuaris. La megafonia com a mínim hauria de ser en català. En general no hi ha necessitat d’utilitzar d’altres llengües llevat que ens vulguem adreçar a públics específics (en aquest cas, però, no deixarem d’utilitzar el català).
• Missatges adreçats a un client concret (avisos, principalment) si sabem que no entén el català. Entenent que la llengua d’aquest client o usuari concret no és la catalana i que, fins i tot, pot desconèixer-la, és lògic doncs que emprem una altra llengua. Tanmateix, en ser un missatge públic, com a imatge de l’empresa és convenient de fer-ho també en català.
• Missatges adreçats a treballadors, però que els clients o usuaris també senten. En aquest cas cal molta fidelitat en l’ús del català per megafonia, per no mostrar incoherències davant el client. Per tant, els missatges haurien de ser també en català.

Webs i TIC

Usos als webs, aplicacions per als mòbils, missatges mòbils, usos a les xarxes socials…

Les obligacions de la normativa

En termes generals, no hi ha cap normativa que obligui les empreses a disposar del web en llengua catalana. Tanmateix, els comerços que ofereixin productes adreçats a potencials consumidors catalans han de tenir disponibles, en el seu web i aplicacions, en català, els serveis d’atenció, contractes i altres documents de caràcter contractual, invitacions a comprar i pressupostos (art 128-1.2 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya.

Això afecta especialment, per tant, els webs i aplicacions que disposin d’una botiga virtual on puguin comprar els consumidors catalans o bé els webs o aplicacions que informin de preus de productes vàlids per a establiments comercials situats a Catalunya. 

Propostes per a una bona pràctica

Pel que fa al web, plantegem diverses opcions per a les empreses que venen els seus productes o ofereixen serveis dins l’àmbit territorial de parla catalana: 

• Lloc web monolingüe. Si el nostre àmbit d’actuació són sobretot les terres de parla catalana, o el producte està relacionat justament amb qüestions específiques d’aquest territori o de la seva cultura i llengua, és lògic que el web sigui monolingüe català. En aquest cas l’ús del .cat és especialment adient. 
• Lloc web multilingüe. Aquesta és una forma molt emprada atès que l’actuació del nostre o nostres establiments pot abastar clients més enllà de l’àmbit territorial de parla catalana. En aquest sentit, és important de distingir el paper i l’ús de la llengua catalana depenent del públic al qual ens adrecem: 

1. En els webs corporatius o internacionals de les empreses (generalment, empreses grosses amb el domini .com) no sempre tota la informació és en les llengües dels territoris on es distribueix el producte. En aquests casos normalment es fa en una o en unes poques llengües d’ampli coneixement internacional, o en tot cas també en la llengua d’on és pròpia l’empresa. Per posar un exemple, una multinacional alemanya és possible que tingui el web principal en alemany i anglès, i que remeti a webs específics segons idiomes o països en les respectives llengües amb informacions diferenciades. Així mateix, una multinacional catalana tindria el web per exemple en català i anglès i remetria a pàgines específiques per països o idiomes. 
2. En els webs d’establiments o els webs específics per a països o per a comunitats lingüístiques concretes el tractament lingüístic tindrà en compte aquest àmbit local. Si el web és per a països, bé sigui per exemple amb el domini .es per a l’Estat espanyol o un altre web específic al qual ens remet a partir del web internacional, tenint en compte que l’empresa actua també en l’àmbit territorial de parla catalana, caldrà que en aquest .es hi hagi l’opció idiomàtica en català. 
3. Els webs específics amb el .cat són una bona manera de redireccionar directament a la versió amb l’opció en català, sense haver de fer cap tipus de tria. Així, en una mateixa opció del web en català hi podríem arribar de diverses maneres: des d’un web internacional, que ens remetria a una llista de llengües o països a escollir, des del web per a l’Estat espanyol (.es, per exemple), que ens deixaria escollir l’opció en català, o des del .cat, que ens portaria directament a la versió en català (tot i poder escollir posteriorment, si escau, altres opcions idiomàtiques des d’aquest mateix web).

· Cal ser especialment curós en el tractament lingüístic i la coherència davant del client, tot evitant barreges caòtiques de llengües dins un mateix web. Així, no només cal tenir present que existeixi una opció idiomàtica del web en català, sinó que aquesta sigui de fàcil accés per l’internauta i que pugui desenvolupar les tasques i obtenir la informació completa en aquesta llengua. També és important de no supeditar la versió catalana a la castellana en webs d’àmbit espanyol si el mercat català no és testimonial. Aquí hi ha diverses opcions: es pot fer una tria inicial de l’idioma, una detecció segons el territori amb l’idioma preferent corresponent, una detecció segons la llengua del navegador amb opció posterior de l’altra llengua, etc.

· Si disposem de perfils corporatius a les xarxes socials (Facebook, Twitter entre d’altres) adreçats als consumidors catalans, no podem oblidar l’ús del català. En aquest cas es pot optar per realitzar missatges multilingües o, preferiblement, crear un perfil propi per a les principals comunitats lingüístiques en què actua l’establiment comercial. 

· Cal no oblidar l’ús del català en les aplicacions mòbils. Si s’actua bàsicament dins el domini lingüístic de la llengua catalana és recomanable fer una sola versió de l’aplicació en llengua catalana.

Contractes, factures i documents diversos

Les obligacions de la normativa

Els establiments comercials han de disposar de tots els contractes, factures, documentació contractual en general, pressupostos, resguards de dipòsit o documents que hi facin referència o que en derivin, en català. Això inclou també la garantia dels productes, els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus i els contractes normats (article 128-1.2 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya). A més han d’estar a disposició immediata del client. Els comerços no poden esgrimir que no poden facilitar al consumidor el contracte o la factura en català o que per tenir-los el consumidor ha d’esperar-se més temps.

La vulneració dels drets lingüístics de les persones consumidores consten com a infracció: així ho recull l’apartat k de l’article 331-6 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya. Les sancions pertinents queden recollides a l’article 333-1 de la mateixa normativa. Les obligacions pel que fa a contractes ja s’especificaven a l’article 15 de la Llei 1/1998 de política lingüística.

Hi ha obligacions diverses també en d’altres territoris de parla catalana:

• Andorra: els contractes, les comandes, les factures, els pressupostos, els rebuts, els projectes i en general tota la documentació mercantil cal que sigui en català (article 22 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 2000).

Propostes per a una bona pràctica

• Més enllà de la plena presència del català, cal tenir en compte que la llei també obliga que estiguin a disposició del client de manera immediata. En aquest sentit és molt important que la versió en català sigui la lliurada per defecte (llevat que el client n’hagi demanada una altra). El client mai no s’ha de trobar en la necessitat de demanar la factura o el contracte en català.

Etiquetatge i presentació del producte propi

Etiquetatge de productes elaborats per o per a l’establiment i les anomenades marques blanques per a establiments de cadenes comercials.

Les obligacions de la normativa

Si l’establiment comercial disposa d’una gamma de productes propis cal tenir en compte que ha d’emprar com a mínim el català en les dades obligatòries de l’etiquetatge i en les instruccions del producte (article 128-1.2 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya). Això afecta tant un producte amb un embalatge elaborat com un producte artesanal en què s’hi adjunta una informació bàsica d’ingredients.

L’incompliment de la normativa constitueix una infracció, i l’empresa productora del producte, en aquest cas l’establiment o grup d’establiments, en són els responsables. Segons la mateixa legislació, aquesta infracció és qualificada de lleu. No obstant això, quan es tracta d’una infracció continuada o d’una pràctica habitual es converteix en infracció greu (article 331-6 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya).

Si l’establiment comercial distribueix productes propis que tenen denominació d’origen, segell de qualitat o són productes catalans artesanals han d’emprar el català en totes les dades –siguin o no obligatòries– de l’etiquetatge, instruccions i embalatges (article 34.2 de la Llei 1/1998 de política lingüística).

Hi ha obligacions també al Principat d’Andorra:

• Andorra: el català s’ha d’utilitzar en l’etiquetatge en pràcticament tots els productes elaborats, fabricats, envasats o etiquetats per empreses andorranes i a Andorra i distribuïts en territori andorrà. Així mateix, aquesta obligació també afecta les instruccions, la garantia i els altres escrits inserits en els productes (article 16 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial del 2000).

Propostes per a una bona pràctica

• Una bona pràctica és procurar que la resta d’informacions no obligatòries que figurin en l’etiquetatge i embalatge dels productes propis siguin també en català, sobretot les més evidents, de manera especial la dita «literatura» del producte.
• Si l’establiment comercial es troba en terres de parla catalana, o la cadena d’establiments té com a mercat preeminent aquests territoris, la llengua catalana hauria de tenir un caràcter destacat a l’etiqueta.

Altres àmbits de relació amb el client

L’entorn lingüístic del client, marxandatge, missatges diversos, màquines de venda, targetes de fidelització…

Propostes per a una bona pràctica

Tot seguit anomenem uns quants àmbits en què cal tenir en compte els usos del català per fer una bona pràctica.

• Avisos i informacions diverses al client, sobretot les més instantànies, i fins i tot les escrites a mà (avisos de neteja, d’incidències, de seguretat…).
• Bosses dels establiments, tant generalistes com més específiques (com pot ser una bossa tèrmica d’un supermercat), carretons de la compra i altres estris similars.
• Material publicitari promocional (sobres de sucre, tovallons, estovalles de paper, bolígrafs, gorres…).
• Missatges, continguts i usos lingüístics a les xarxes socials (Facebook, Twitter…), als canals de vídeo i a les aplicacions de telefonia mòbil.
• Targetes de fidelització del client, de descompte, targetes-regal, vals de compra o altres.
• Documents diversos escrits o per emplenar, com garanties dels productes, fulls de validació o registre, enquestes per omplir, fulls de suggeriments o fulls de reclamació. Cal recordar que en el cas dels fulls de reclamació/denúncia oficials, a Catalunya cal que siguin en català, castellà i, si escau, en anglès. A la Vall d’Aran també han de ser en occità (Decret 121/2013, de 26 de febrer, pel qual es regulen els fulls oficials de queixa, reclamació i denúncia en les relacions de consum).
• Revistes de promoció de l’establiment, del producte o d’àmbits culturals diversos relacionats amb el producte de venda (tant en paper com en format electrònic).
• Punts i aparells de reciclatge de productes.
• Taquilles i consignes.
• Informació escrita i digital en les pantalles de les màquines expenedores de productes, en les pantalles dels caixers automàtics i interactives de tot tipus, del pàrquing…
• Pantalles digitals publicitàries, informatives i plafons mòbils.
• Programari dels ordinadors, especialment els que estan a disposició del client, com les màquines de venda automàtica.
• L’etiquetatge dels productes que es distribueixen.
• Tiquets i aparells de tanda d’espera.
• Si en una sala d’espera o en un establiment de restauració (bar, restaurant o altri) hi ha revistes i diaris, procurarem que siguin en català; o si més no que hi estiguin àmpliament representats. 
• També podem tenir en compte el català en aspectes com la música ambiental o els canals de televisió encesos a sales d’espera o a altres ambients.

Alguns sectors específics

Normatives i bones pràctiques en alguns sectors específics d’activitat

– Bars i restaurants

Les obligacions de la normativa

Els bars i restaurants han d’estar en disposició d’atendre en català els consumidors, tant de forma oral com escrita (article 128-1.1 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya, article 32.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística i article 34 de l’Estatut d’Autonomia sobre el deure de disponibilitat lingüística).

Les següents informacions han d’estar a disposició dels consumidors com a mínim en català: les invitacions a comprar (cartes i menús), les factures i tiquets, i la retolació de caràcter fix de l’establiment (article 32.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística i article 128-1.2 de la Llei 22/2010 del Codi de consum).

Els rètols dels preus de les cartes i la informació que els acompanya, exposats tant a l’interior com a l’exterior de l’establiment, cal que estiguin almenys en català (article 32.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística i article 128-1.2 de la Llei 22/2010 del Codi de consum).

Per a informació genèrica complementària consulteu els següents aparts:
Retolació i cartells
Atenció oral i escrita
Contractes, factures, rebuts i altres 

Propostes per a una bona pràctica

Pel que fa als menús i cartes del restaurant o bar-restaurant, cal tenir en compte que es poden donar diverses situacions de bona pràctica:

• L’establiment té únicament les cartes en català (monolingües).
• L’establiment té cartes plurilingües en què el català sempre hi és plenament present i de manera preferent.
• L’establiment té diferents models de cartes (generalment monolingües), sempre amb una de les versions en català. En aquest cas el lliurament de la carta de plats i begudes en cada idioma normalment es fa, si es coneix, en la llengua de l’interlocutor; altrament l’establiment ofereix de triar la llengua de la carta o bé en serveix la versió en català per defecte. En el darrer cas, si el client la vol en un altre idioma, la pot demanar o bé podem indicar a la mateixa carta en català que també hi és en d’altres llengües. El que caldria evitar, sigui com sigui, és que en un establiment ubicat a Catalunya el client hagués de demanar la versió en català de la carta ja que per defecte n’ha rebuda una altra. Una altra bona mesura és tenir cartes bilingües, en cada llengua i en català, que sempre apareix en primer lloc. Així tindrem cartes en català-castellà, català-anglès, català-francès, català-alemany…

Hauríem de mostrar totes les informacions del bar o restaurant com a mínim en català i que les informacions en llengua catalana es presentin de manera preferent.

Per llei el bar o restaurant hauria de tenir sempre algun professional amb coneixements suficients per atendre en català. Tanmateix la situació ideal seria que qualsevol treballador que atengui el públic hauria de tenir prou coneixements per entendre i parlar català.

– Hotels i allotjaments turístics

Les obligacions de la normativa

En el cas d’hotels o altres establiments d’allotjament turístic cal aplicar les mateixes obligacions que als restaurants i a la resta d’establiments comercials. 

A més de les obligacions esmentades anteriorment, els hotels i els altres allotjaments turístics també han d’aplicar el Decret 159/2012 d’establiments d’allotjament turístic i d’habitatges d’ús turístic. A l’article 20 es fixen les informacions a lliurar al consumidor, almenys, en llengua catalana:

• Nom, grup i categoria de l’establiment
• Número o identificació de la unitat d’allotjament
• Preu de la unitat d’allotjament i dels diferents serveis pactats
• Data d’entrada i de sortida
• Nombre màxim de persones que admet la unitat d’allotjament
• Petició de llit complementari, si escau
• Preu dels serveis inclosos en el servei d’allotjament i els no inclosos

Les normes del règim interior dels establiments turístics han de d’estar redactades en català i també en alemany, anglès, francès i castellà (article 12 del Decret 159/2012 d’establiments d’allotjament turístic i d’habitatges d’ús turístic).

Tots els contractes, factures, documentació contractual en general, pressupostos, resguards de dipòsit o documents que hi facin referència o que en derivin cal que siguin en català (article 15.3 i 32.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística, article 128-1.2 de la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya i article 21 del Decret 159/2012 d’establiments d’allotjament turístic).

Els annexos del Decret 159/2012 d’establiments d’allotjament turístic recorden que el personal de recepció dels establiments d’allotjament turístic han de conèixer el català.

Per a informació genèrica complementària consulteu els següents aparts:
Retolació i cartells
Atenció oral i escrita
Contractes, factures, rebuts i altres 

Propostes per a una bona pràctica

• Qualsevol treballador que atengui el públic hauria de tenir prou coneixements per a parlar aquesta llengua.
• Si disposa de serveis de bar o de restauració cal que tota la informació de cartes de menú, retolació fixa i variable sigui en català i en una posició preferent. Per a més informació consulteu la secció Bars i restaurants. 
• Els clients no haurien de demanar mai un rebut, factura o pressupost en català. Caldria que fos per defecte en català o que el client sigui informat abans sobre els idiomes que pot escollir, entre els quals hi serà el català.

– Agències de viatges

Les obligacions de la normativa

Les agències de viatges, més enllà de les obligacions generals en relació al català que tenen la resta d’establiments comercials oberts al públic (com l’atenció oral i escrita, retolació, catàlegs, factures, contractes…), estan regulades pel Decret 168/1994, de 30 de maig, de reglamentació de les agències de viatges. Aquest decret preveu l’ús del català en els següents aspectes:

• El rètol exterior en què consti el nom de l’agència, el grup al qual pertany i el codi d’identificació ha de ser com a mínim en català (article 4). 
• Cal que siguin en català totes les informacions previstes a l’article 15.1. Les agències de viatges que participin en l’organització i venda final del viatge combinat, d’acord amb les funcions que els corresponguin sobre aquest, hauran de lliurar al consumidor, per escrit i en temps suficient abans de l’inici del viatge, en català, les informacions de tipus: horaris, escales, enllaços, adreces, clàusules contractuals, informació del contracte d’assegurança per cancel·lació i assistència…
• Els contractes de viatges combinats i tota la informació obligatòria que contenen s’hauran de lliurar com a mínim en català (article 16).

Per a informació genèrica complementària consulteu els següents aparts:
Retolació i cartells
Atenció oral i escrita
Contractes, factures, rebuts i altres 
Webs i Tic

Propostes per a una bona pràctica

• Qualsevol persona d’atenció al públic de les agències de viatges hauria de poder atendre en català per defecte.
• A més, tota la documentació en català haurà d’estar a disposició immediata del client, de manera que aquest tingui ple coneixement dels documents que hi ha en català sense necessitat de demanar-los.
• Quan s’utilitzi material o documents que no depenguin directament de l’agència de viatges i que no siguin en català, particularment aquells que incompleixen la normativa (com els catàlegs de viatges amb preu), hauríem d’informar els operadors que els serveis no s’ajusten a la legislació vigent ni a criteris de responsabilitat social.
  

 – Entitats bancàries i empreses d’assegurances

Les obligacions de la normativa

Les entitats bancàries i les empreses d’assegurances, a més de les obligacions pròpies de tot establiment comercial, tenen alguns deures específics:

• Els documents privats civils i mercantils (contractes d’adhesió, normats, contractes amb clàusules tipus o amb condicions generals) s’han de fer en la llengua que esculli el client o, si és el cas, el que acordin les parts, i han d’estar a disposició immediata dels clients en exemplars separats en català i castellà (article 15.3 de la Llei de política lingüística i article 128-1.2 de la Llei del Codi de consum de Catalunya). Les empreses del sector financer i assegurador han de tenir disponibles en català, per exemple, els contractes de préstec i crèdit, els de rènting i lísing, els dipòsits i els contractes d’assegurances, incloses les assegurances mèdiques.
• Els xecs, els pagarés, els talonaris i la resta de documents oferts per les entitats financeres a les persones consumidores, han de ser redactats, si més no, en català (article 15.5 de la Llei de política lingüística i article 128-1.2 de la Llei del Codi de consum de Catalunya). 
• Tota la informació que les empreses d’assegurances posen a disposició del client s’ha de fer en la llengua oficial que esculli aquest, o si és el cas, la que acordin les parts (article 43 de la Llei estatal 26/2006 de mediació d’assegurances i reassegurances i article 128-1.2 de la Llei del Codi de consum de Catalunya).
• Els consumidors tenen dret a rebre el contracte de la pòlissa d’assegurances en llengua catalana (article 15.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística i article 128-1.2 de la Llei del Codi de consum de Catalunya).

Per a informació genèrica complementària consulteu els següents aparts:
Retolació i cartells
Atenció oral i escrita
Contractes, factures, rebuts i altres 
Webs i Tic

Propostes per a una bona pràctica

Més enllà de l’acompliment de la llei, hauríem d’utilitzar el català en tots els documents i escrits adreçats a la persona consumidora: publicitat, retolació, fullets, plafons, ús oral i escrit, web…

Més enllà que els contractes, factures i la resta de documents en català estiguin a disposició del client de manera immediata, aquests haurien de ser oferts en català per defecte o en tot cas caldria facilitar l’opció de tria abans de lliurar-los. 

En els serveis automàtics i informatitzats (banca en línia, caixers automàtics, aplicacions per a dispositius mòbils) que existeixin en diverses llengües caldria procurar que el client no tingui dificultats per accedir a la versió en català.